9 de Maig. Havia perdut l'esperança.
Al cap i a la fi, la història no tenia sentit. Tornava a ser el mateix conte, sense un final feliç. Acabava, sí. Però potser no havia començat mai. La incertesa s'apoderava d'ella un cop més.
Es va abaixar el teló. L'espectacle havia acabat. Potser era per sempre, qui sap. Mai més es tornaria a repetir, va dir-se mentre mirava com les gotes de la pluja lliscaven finestra avall. Mai més voldria tornar a sentir-se inútil per apostar, per viure amb els ulls clucs, per donar-ho tot sense rebre res a canvi. I mai, mai de la vida es voldria tornar a enamorar.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Però tenia ben clar que ho faria. Perquè així és la vida, així és joc; i ho sabia, per molt que ningú li'n havia explicat les normes. Va veure que no tenia perquè sentir-se inútil per apostar, ja que l'aposta més perduda és aquella que no es juga; ni per viure amb els ulls clucs, perquè sabia que tancant-los, tots els altres sentits incrementaven els seus efectes i, perquè, a vegades, com diu el monarca més petit de l'univers, "només es pot veure bé amb el cor, l'essencial és invisible als ulls". I, respecte a donar-hotot sense rebre res a canvi... no sé, potser el truc consisteix en veure que el què es rep al donar és la satisfacció de poder donar sense necessitar rebre res com a resposta.
ResponderEliminarI et dic, per experiència, que ets tu i només tu qui escull pujar o baixar el teló; que sàpigues que estàs totalment en el teu dret a no pujar-lo mai més; però que, tenint-lo a baix del tot, ningú podrà veure la magnífica obra que improvitza, dia a dia, en el seu interior.
PepperAnn.