LAT

- " [...] Berlín. La seva parada. Ja li havia marxat el tren per impedir-ho. Ja no podia fer res. Li va enviar un missatge desitjant-li un bon viatge. Ni tan sols li va contestar. Va preferir fer-se la idea que estava bé i que necessitava concentrar-se amb els estudis, que valia més no molestar. Però era un pensament massa hipòcrita a la realitat. I si l'anava a visitar? Ja s'inventaria qualsevol excusa als pares. Quan va comentar a casa que convidaria a la caseta de la platja de la porta blava, a una persona que no coneixien, no ho van trobar gens d'estrany. No li van dir res quan va demanar les claus. No van fer preguntes. Es tractava molt més d'una simple amistat, amb això els havia mentit.

Potser ja els hi explicaria algun dia o altre. Ja arribaria l'hora de la veritat, de posar les coses sobre la taula. Respirar fons i comptar fins a tres. Un, dos, tres. Aclarir la gola - potser quedaria massa formal - Mirar les cares dels seus pares i començar a deixar anar els seus sentiments. Com si expliqués un conte. "Hi havia una vegada...". Màgia. Tancar els ulls per por a posssibles represàlies, males cares. O posar-se a plorar. O somriure feliç d'haver-se tret aquell pes enorme de sobre. Tot era possible. L'atzar i el destí ja decidirien la seva vida. Sabia que ho acabarien fent. Al cap i a la fi, només havia de dir que s'havia enamorat. Què en tenia d'estrany tot això?

Feia el cor fort i es deia que la distància significava l'oblit. Tan de bo que fos així. Va acabar-se la tassa, tot fent un xarrup intens. Va eixugar-se l'escuma dels llavis perquè hi havia deixat un rastre considerable. Li feia pànic pensar que potser, no es tornarien a veure més. Va empassar saliva, una dosi de coratge barrejada per la incertesa i la confusió de no saber com i quan acabaria tot allò.

Sempre quedaria Berlín. I, la porta blava.

Va somriure. Malgrat tot, tenia ganes de ser optimista. Va baixar les escales. Necessitava esbargir-se. Sentir converses de desconeguts, crits, riures, fum de cigars, soroll de clàxons de conductors impacients, passes decidides - o que almenys, ho dissimulaven molt bé - i mentre baixava les escales, ni tan sols es va adonar que s'havia deixat el mòbil a la tauleta de nit. Però el "tin-tin" indiscutible del seu aparell, va ser com un estímul intens i fortuït pel seu sistema nerviós: "missatge a la safata d'entrada." Va començar a pujar les escales ràpidament, com si se li anés la vida, a punt d'ensopegar en qualsevol moment. A l'altra banda d'Europa també hi havia algú que pensava amb la porta blava. Li havien deixat un missatge a la safata d'entrada que resumia amb una simple paraula quina era la veritat; un breu contingut amb un gran significat: "LAT" - Living Appart Together. Estar junts, però viure separats. Una nova concepció d'entendre l'amor.

De lluny, es veia aquella jaqueta de color blau elèctric que feia un homenatge a aquells dies d'estiu, replets d'un color blau intens, com s'unia a la multitud del carrer; fins que es va anar fent més i més petita. Continuava avançant a pas valent, tot formant part d'aquella munió de gent. La revolució de l'amor només havia fet que començar. No eren temps difícils, la tolerància era un valor que començava a ser inviolable. Hi havien sectors que no entendrien aquella manera d'estimar, però no l'importava. Així que també trobava que el seu amor no havia d'estar catalogat. No volia rebre una etiqueta ni formar part d'un col·lectiu perquè estimava. Ni era una espècie dins d'una gàbia perquè tothom hi enclastés les mans mirant a través.

Era feliç perquè havia après a estimar, encara que no hagués acabat de la manera que s'esperava. Aquell blau elèctric tan xocant, ja passava desapercebut. Aquella història, també. Era una història com qualsevol altra: carregada de bons i mals moments. No tenia perquè ser diferent. Totes les persones amb qui topava durant el seu trajecte, l'acabarien entent. Qui no s'ha enamorat mai? La multitud s'empassà aquella ombra, aquella jaqueta de color blau elèctric. Ja no es veia.