Queralt - I

TARRAGONA. Nou lletres li havien canviat la vida. Una sola paraula ho significava TOT. Aquell tot era el què havia estat buscant i esperant des de feia temps i això que semblava no arribar mai. Ja li havien dit que les coses bones es feien esperar, però se n'havia cansat i va arribar un punt que va pensar que l'expressió no era més que una utopia. Lluny quedaven el pessimisme, les pors, els mals records i les males experiències. No en volia saber res d'allò que diu: "Cualquier tiempo pasado fue mejor". Calia esborrar allò que pesava, que li cremava dins del cor. L'òrgan havia bombardejat per tot el cos un verí dolorós que s'havia anat escampant a mesura que corria el temps. Semblava que anar a viure a Tarragona, n'havia estat l'antídot. Increïble. No s'ho pensava pas que una ciutat canviés el rumb de la seva vida; però almenys, havia pogut alleugerir tot aquell dolor escampat. Aquella ciutat recollia tot un seguit de sentiments que mentre ho pensava, intentant recopil·lar tot aquell nombre infinit de sensacions plenes de riquesa i calidesa, se li esborronava la pell. De la mateixa forma que se li posava quan passejava per la vora del mar, quan cansada de contemplar-lo des del Balcó, li venia un fort rampell que la seduïa fins a baixar aquells graons que donaven la benvinguda al mar. Allò era l'entrada al paradís, una forma d'esbargir-se, trencar la monotonia d'una ciutat. Quan s'atansava al mar, ja notava aquella olor salada que tant li agradava i era llavors, quan es descalçava els peus per sentir-se més alliberada. No sentia ni pressió ni temor. Simplement, es deixava emportar per aquell paisatge que tant la fascinava. Les coses havien canviat molt, a partir de llavors. Era ella qui realment havia canviat o eren els altres que no continuaven sent com ella? Explicar com se sentia i què significava aquell canvi i aquella ciutat, no era cosa fàcil. Podria morir a l'intentar-ho explicar; almenys, estava convençuda de provar-ho i que mai li quedés un penediment de no haver-ho fet. Així podria esborrar els "i si?" que tant havia arribat a odiar. Havia comprovat amb el pas del temps que valia més penedir-se d'haver-ho fet que no d'haver-se arriscat i quedar-se amb un mal regust a la boca per culpa dels prejudicis, la covardia, la por i la pròpia inseguretat. Sí, aquesta última l'odiava amb totes les seves forces. Per què confiava tan poc amb ella mateixa? És que no se sentia prou orgullosa d'on havia arribat? Necessitava un gest d'aprovació. La gent del seu voltant admirava el seu esforç, el seu treball, la seva valentia i el seu coratge. Però ella sentia que no n'hi havia prou. Ja arribarien els aplaudiments més tard. El seu espectacle no havia fet més que començar i molt en fons - dins la seva pell - sabia que li quedava molt per fer, per dir, per descobrir i per demostrar.