L'últim trajecte - Premi Mossèn Joan Segura i Valls.

"[...]Em limito a plorar. I continuo amb la meva recerca, que em té un xic desconcertada perquè al cap i a la fi, ni jo mateixa sé on em portarà. No sé on vaig. No sé què faig. Ni tan sols em reconec en aquests moments i això, m'aterra.

Quedo per uns instants protegida d'aquesta forta pluja que em fa avançar amb lentitud aquest trajecte desconegut. Quan he passat pel Portal de l'Església, ja veia de ben lluny la Plaça del Portalet. Tota ella xopa, fresca, humida per les gotes de pluja. Tota ella ara sola, tranquil·la i sense ningú. I jo, amb el cor xop, amb la ment gens fresca i amb la roba ben humida. I jo, sola però no pas tranquil·la, inquieta. Mentrestant, la pluja ha anat parant poc a poca, sense pressa. I els meus peus xops i freds, després d'haver aixafat tants tolls sense descans, inconscientment. I la meva ment no para de preguntar-se un cop i un altre on vaig i què deixo de fer i de desfer. Només sé que vull fugir, desprende'm d'aquesta pressió desconeguda. Les sabates repiquen cada cop més i més el meu cansanci, com si jo hagués perdut la batalla dels records i, n'hagués quedat feble i atordida per la derrota. I el cel es va destapant d'aquesta tempesta que sembla no acabar mai.

No és que hagi fet un llarg camí però m'he arribat a convertir en una ombra atrapada i abatuda pel llarg pas del temps i dels anys. I una força, la mateixa que m'ha posseït durant aquesta estona, m'empeny cap al Convent. Com si fes tard, com si m'esperessin.

I vaig caminant. I vaig pensant. Rumiant. Reflexionant. Analitzant. M'adono un cop més de com han arribat a canviar les coses, la gent, el poble, els seus carrers, les seves costums i tradicions, però no els meus sentiments.

Podria dir que res és igual que abans. Sóc jo que em trobo contaminada de nostàlgia? Per què avui em trobo feble, cansada dels meus propis records? Per què avui i només avui, me n'adono de les coses que fins ara no m'havia fixat mai? Per què avui he captat l'essència de la importància de viure el dia a dia i dels petits detalls? He quedat atrapada en una màquina del temps que resulta ésser imaginària, encara que sembli real? Per què avui hi ha hagut una força sobtada i tensa, com si fos el neguit de la vida mateixa i que m'ha fet arribar a aquí, a l'altra punta del poble? És el paradís? L'entrada directe al cel? Per què estic tant sentimental, sensible i susceptible, avui? És cosa dels anys? És cosa meva i de ningú més?

Crec que hi ha algú que manipula les meves emocions, convertides en nàufragues dins d'un mar de llàgrimes.

Sóc al Convent. Ja he arribat. I, penso: tinc por? por de mi mateixa, de no saber què em passarà en aquests mateixos instants?

Tantes preguntes, m'acaben atabalant.
I veig un banc en un racó i m'assec. Vuitanta-tres anys acaben passant factura. Em tapo les cames amb la meva jaqueta i Santa Maria de Bell·lloc queda absent de la meva mirada. No puc continuar el trajecte desconegut. Sento que les cames no em responen, m'he quedat sense forces. Ja arribarà el demà. O el final. I potser hom se n'adonarà de tot plegat, de mi i de la meva humil història. I potser la pena els envairà i es diran per recomfortar-se un: "Pobre Cila..."

Una sensació d'escalfor s'apodera de mi. Del meu cos. I veig el sol, com surt amb força després d'aquella tempesta de maig. Sobresurt amb una resplandor, tot enlluernant aquells camps tant verds, lluents i frescos que envolten el Convent. I podria afirmar que per fi he arribat al paradís, envoltat d'una tranquil·litat envejable. I les meves mans, tan arrugades, tremolen mentre demanen un xic més d'escalfor.

- "Cila, Cila" - diuen les veus.
I jo, m'adormo. Tancant els ulls per sempre més.
Cansada del meu últim trajecte.