El destí era cruel. La guerra havia arribat a ser molt més dura del què tothom s'havia arribat a imaginar. I el pitjor de tot, que encara no havia acabat. Tot i així, la guerra ja anava arribat a la fi dels seus dies. Les tropes republicanes anaven perdent cada cop més força i les nacionalistes avançaven a un pas esfereïdor. La guerra ja començava a tenir els dies comptats. Tothom necessitava oblidar tot el què havien vist els ulls. Però no seria cosa fàcil, segurament seria impossible.
Va tornar a mirar per la finestra. Havia parat de nevar. L'estàtua del sembrador, que presidia el bell mig de la plaça, quasi bé no es percebia enmig d'aquella blancor tan immaculada. Va sospirar. Es va queixalar els llavis per evitar caure al parany: no tenia més ganes de tornar a plorar. Però no va poder controlar les seves emocions. Era dur d'admetre que el seu passat, el seu present i el seu futur, eren ben buits.
[...] No s'ho va pensar dos cops i es va anar a rentar la cara, com va poder. Les gotes d'aigua lliscaven galtes avall. Corrien sense un destí decidit. Ben bé com si es llancessin infinit avall. Va eixugar-se tremolosa i va sentir la necessitat d'anar al terrat. Va travessar les golfes amb l'espelma quasi consumida del tot. Quan va obrir el forrellat va bufar suaument l'espelma, ficant els seus llavis molsuts en forma d'o petita. Anhelava sentir-se lliure, ni que tan sols ho aconseguís respirant aire pur, gebrat, sense estar contaminat dels records que envaien en aquells moments l'habitació.
L'aire del capvespre refredava la seva pell, una pell bruna, com si estigués colrada per un sol inexistent. Li eriçava els seus pèls, ben bé com si tingués por. Però no en tenia ni una gota, de por. Ni tan sols sentia cap tipus d'esgarrifança. Estava mig tranquil·la davant d'aquell paisatge que li oferien els seus ulls de color d'ametlla. Va evadir-se de tots els pensaments que l'angoixaven. La plaça dormia sota els seus peus. En aquells moments ningú podria entendre com podia gaudir contemplant aquella vista. Era un plaer d'un valor incalculable. Com si anés a visitar a un vell amic i que jutament amb una dolça copa de vi, es refugiaven explicant-se la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario