Segarra de Gaià - I

Hivern del 38. Nevava. Els flocs de neu anaven caient poc a poc, com si tinguessin por de xocar amb el terra. Silenci. Silenci etern. Hi havia tanta tensió que dificultava la respiració. Molts cors ja havien deixat de bategar. Gairebé tothom s'havia acostumat a la penombra. La vida havia deixat de tenir sentit. La pau tan sols era una utopia. Aquells cors que encara continuaven bategant, s'havien ressignat per tal de continuar lluitant perquè ni tan sols recordaven què era la felicitat. Tothom havia caigut a l'oblit. El passat recobrava més força que mai. Els records escanyaven; d'altres punxaven al cor, com ganivets. La guerra ho havia destruït tot. Aquell patiment no tenia data de caducitat. Era un llarg i fosc hivern que semblava no acabar mai. El Nadal s'atansava, però tothom havia perdut l'esperit nadalenc, es ganes de celebracions i les ganes de viure. Encara que aquells anys fossin difícils i el patiment semblava no acabar mai, era llavors quan se'n donava compte que ja havia passat un altre any. Es lamentà de no saber controlar el temps. Les teulades de les cases del poble feien gràcia, semblaven pastissets ensucrats. Però aquest sucre d'aparença dolça, tenia un regust amarg. Va deixar anar la cortina, ben bé com si desfés una cua de cabell. L'habitació era càlida, amb una llum daurada que provenia de la llar de foc. I la llar de foc, presidia detalls: bells i vells records familiars emmarcats dins d'un vidre que separava una distància temporal. La seva família ja no hi era. Havia quedat sola. A la casa, només se sentia el so del tronc, com s'anava reduïnt a brasses. Va tornar a enretirar la cortina i va mirar a través de la finestra. La balconada de ferro forjat donava una visió romàntica de la plaça de Francesc Macià. De lluny, veia el campanar nevat. Ni tan sols hi havia la quitxalla jugant a baix la plaça. Ni rastre de ninots de neu ni d'una trista ombra.

Va baixar fins al portal, per tancar la porta de l'entrada. Ara vivia sola i de nit, tancava la porta amb clau. Tenia por. Feia molt fred. Un calfred va recórrer per tot el seu cos. El seu alè era l'únic que es percebia enmig de la foscor. Va posar, tremolosa, la clau al pany. Fou inútil. Va apropar un xic més l'espelma i ho va aconsguir. Només se sentia el so de la clau rovellada que travessava el pany. Res més.