Segarra de Gaià - II

Els tres anys que havia durat la guerra se li havien escapat ben bé de les mans, a la mateixa velocitat que passa una estrella fugaç. Implacable. Mentre ho vivia, se li feia llarg i feixuc; però ara que s'atansava el final només veia que en tres anys la vida li havia fet un gir de 360 graus i li donava com a resultat, un final tràgic. Poc s'esperava quedar-se vídua. Encara no s'havia fet la idea que mai més veuria a en Magí. Havia desaparegut de la seva vida per sempre més. Era curiós entendre que una persona que fins ara la tenia tant propera, la tingués tan lluny. Anys llum. Però, encara que resultés cruel, se sentia alleugerida. S'havia tret un pes enorme de sobre. Tota aquella amargor viscuda durant el seu matrimoni, havia desaparegut de la nit al dia. Però per una part, el dolor era cada cop més proper; era un xoc de sensacions i de sentiments molt sobtat. No ho entenia. Començava a veure i admetre que la seva vida s'ensorrava en un obrir i tancar d'ulls.

Va pujar poc a poc les escales. A cada graó, sentia un enorme dolor que li dificultava el seu objectiu: poder pujar al primer pis. No podia. No, no. Com si estigués a punt de patir un altre atac d'ansietat perquè no era capaç de poder respirar. Li faltava aire. Li faltava la vida que li havien arrencat l'any 1936, el mateix dia que va esclatar la guerra. Una força sobrehumana li agafava dels peus perquè s'aturés. No podia controlar el seu cos, els seus moviments. Les cames no responien les ordres del seu cervell. No tenia força, ni empemta ni esma. Llavors, li apareixia constantment la paraula solitud. S'havia quedat completament sola. Aquell enfrontament fraticida havia destruït un matrimoni sencer i una història d'amor. Però no era l'única. A cada racó hi havia històries de famílies destrossades per la guerra. Ara tan sols tenia una etiqueta: s'havia convertit en la vídua del senyor Fortuny. El seu nom havia desaparegut, com pols. S'havia convertit en una taca negra, una formiga vella, vestida de dol i envoltada de despit. Anar a missa, sola, a parlar amb el mossèn o bé resar per les ànimes del seu marit i del seu cunyat, en Genís. Anar a l'església s'havia convertit en una excursió rutinària, les seves activitats es basaven en encendre un ciri i callar. Escoltar aquella veueta que li deia que estaven bé, que eren al cel. Ja hi havien arribat. Necessitava consolar-se, però no podia. Ja ni tan sols podia parar de plorar. Les llàgrimes se li escapaven dels ulls. No ho podia controlar. Ni tan sols, les seves emocions. Quin sentit tenia la seva vida? Què fariar ara, sola? Per què la guerra havia sembrat tant, d'odi?

[...] Una família enfrontada per dues formes de pensar completament diferents. Oposades. Les ideologies polítiques eren les vessants de totes les morts que s'havien produït des d'aleshores; però tampoc eren les úniques. Milers d'innocents, també caigueren a la mort. Cap més motiu que el de pensar diferent per tal de governar un país, defensar unes idees, unes llibertats o proclamar injustícies. Semblava irònic que la guerra hagués portat a assassinar membres d'una mateixa família. En Magí i en Genís eren germans. Hereus de la mateixa sang. Deixebles dels mateixos avantpassats. Però això va deixar de tenir importància. Ni tan sols comptava tot el què havien viscut plegats, el preu del seu apreci o de la seva estima. Tota una vida. Sí. Carregada de moments de tendresa mig camuflats per la maduresa i mig anhelats pel pas del temps; d'altres, més omenys complicats, però que havien superat junts. Perquè eren germans. Tot això s'havia esborrat. No comptava per a res. Tibava molt més una bandera que la sang. L'amor cap a un germà havia perdut importància, fins a desgastar-se. L'estima s'havia convertit en odi i l'odi, els havia vençut.